A reveure...

La història es repeteix any rere any: gent que marxa, gent que es queda i gent que arriba. Plors, llàgrimes, i gent que es mira aquest espectacle amb un petit somriure, potser incapaços d'entendre  perquè aquesta situació ens fa estar tant tristos o potser recordant anys enrere quan ells es van trobar en aquesta mateixa situació. A alguns potser us sembla exagerada o us costa d'entendre la nostra tristos, però això és fàcil d'explicar.
 
Quan portes tota la vida al cau, o potser només un parell d'anys com a cap, el cau acaba sent la teva segona casa i la resta de gent que hi viu, els caps i quel·les, acaben convertint-se en els teus germans i germanes. En aquesta casa tots compartim moment de màxima alegria, aquells moments que en poc temps es converteixen en anècdotes de nits de bar. Però també compartim moment de tensió i bogeria, com tots els germans que viuen sota el mateix sostre.

Per tant, no és gens difícil d'entendre que ara que sis dels nostres companys, companyes, amics, amigues, germans i germanes marxen, tinguem els ulls plens de llàgrimes. Sí, és cert, seguirem quedant per fer cafès i birres, i seguirem sortint de festa fins el dia següent, anant a pobles d'aquí i  d'allà, però deixarem de compartir moments únics a la nostra estimada casa.
 
Ara els nostres germans i germanes s'independitzen i, tot i la nostra tristor, entenem que és el seu moment i la seva decisió i que han de seguir el seu propi camí. I com a bons germans i germanes, els hi  desitgem, tots plegats, la millor sort pel camí que tenen per davant.
 
Mònica, Dani, Laia, Anna, Adri i Cristina, ha estat un plaer poder estar al vostre costat tot aquest temps. Només podem acabar dient-vos que el que ara és casa nostra, sempre seguirà sent casa vostra i que sempre hi trobareu la porta oberta.